Cartes inacabades
11-05-15
El dia es desperta riallé, plé de sol
i amb olor a primavera, a la terrassa de casa les plantes floreixen
de una forma casi insultan, vinga florí i florí, tot d'esclat de
colors...verds tendres, roses, vermells!!
Fins hi tot la seva fragàcia
m'envolta...però incapaç de apreciar-ho pareix que tot em sembli
trist, sense vida. Fa ja molts de dies que vaig pendre una decisió i
encara que, convençuda de la mateixa no paro de donarli voltes i més
voltes. És com si fós dalt de un gran tobogan, pujo, baixo...estic
allà dalt i de cop caic en picat.
Costa acostumbrar-se a una nova vida
sense tu, a pesar que tu no hi eres quasi mai present, però sempre
que et demanava acudies, estaves allí. Ara ja no, vull ser jo i res
més que jo, sense mentires ni menospreus. De cop la ment es va fer
nítida i ells ulls es vam obrir de bat a bat...i clar!, tot va caure
per seu propi pes.
Quasualitats, interessos, convenències,
tot es va desmorronar. Ara toca reconstruir poc a poc la meva
existència sense tu, perquè com dic, tu no hi eres sempre.
En cosól de està sola i dependre de
mi mateixa, gaudeir de aquesta soletat i fer-la meva, agradable,
sosegada. És un periode d'adaptació, on es juga molt alt, mai a
pedre, sempre a tonar a començar i creixe.
Lo que més greu em sap, és
precisament no saber res. Ni una sola paraula, ni tan sols d'amistat,
aixó em fa veure i compendre el poc que has valorat mai la meva
persona, jo que tan t'estimo, que vaig intentar ser la teva amiga i
confident, ja veus a tu aixó ni et importa.
Et deixo ara, estic dolguda peró
forta, capaç de sortir d'aquesta batalla encara que amb ferides a
l'ànima, soc una lluïtadora i res em farà enrere.
