Per l’amiga de sempre

Ara que estic sola

i amagada darrera de la pàgina amb blanc.

T’escric quatre línies

que m’omplin el cor de tendresa,

recors del passat present

encara en el núvol blavós de la memòria.

Intimitats, i confidències

molts de moments viscuts amb intensitat.

Hem compartit tantes coses

que es difícil recordar,

amiga meva,

amb claretat.

Per sort

la ment en traiciona

i escull sols

tot lo bo cada instant.

Deixant enrere el que van sofrir

el que és caduc i no fa cap falta recordar,

d’allò, sols queda el que vas fer tu per mi

i va ser molt, i va ser clar.

Per això i molt més

estic, amiga meva

recordant aquell passat,

agraint els moments viscuts al teu costat.

El temps a passat

cadascú amb les seves històries

i a pesar d’això

ens recordem, ens estimem

i sols, en un instant

tornem a riure,

tornem a plorar.

Som avui, ahir i demà,

amigues d’un present

generós d’humanitat.

Mirall

Pareix mentira, però la tempesta ja ha passat
fa dies que sóc sola a la casa
es fa estany sentir-se així.
L’últim llogater vas ser tu, ho saps oi?
de totes maneres ... que val parlar sola?.
Em miro al mirall, em pentino els cabells remenats
no em conec
sóc una altra.
La llum del meu rostre esta massa dins dels meus ulls tremolosos
i tu...no, no, tu ja no ets aquí.
cara a cara amb mi mateixa
intento somriure una estona
intento imaginar-me ser una altra persona.
Una dona decidida
lliure, valenta
i venen al meu cap records pasats.
Poc a poc faig memòria
i recordo que així era jo abans
plena de vida i d' experiències gratificants
sense fronteres i amb molta força.
He pres una determinació
Vull ser de nou aquella dona
vull tornar a riure amb tot el meu cos
abraçar i ser abraçada, estimada
faré un esforç per aixecar-me tots els dies.
Mirarme als ulls mentres em poso molt guapa
em vestiré com si tots els dies foren festa
posaré colorette a les meues gates
i vermell carmesí als meus llavis
sense donar-me’n canviaré
i tornaré a ser jo.

Quan tanques la porta i prengues la fugida escales avall
la teva ment relliscosa et farà perdre la raó
farà que t'oblidis dels somnis viscuts junts a la ramor de meu pit
borrará de cop el sentit del teu oït quan escoltaves el meu bateg
sempre galopant quan estaves tu.
Ara, ja res importa, no puc suplicar-te més
com una boixa, posesa pel teu abandó
esmicolo com puc la resta de la vida passada amb tu
busco pistes, senyes que em donin la resposta
però elles s'amaguen sota el nostre llit
tenen por de ferir-me més encara.
De que val estimar-te tan?,
amb l'anima oberta,
amb el cor sagnant,
amb tot el meu cos, que era el teu?.
Ara, ja has passat fulla,
i el soroll de les teves sabates es perden dins la foscor del carrer
de cop sona una música, plena de històries pasades
em fa somriure tímidament
la segueixo com puc
cantant-la amb tristor
Pensava que no tenia rés, però
La cançó es queda amb mi...